Estimat i honorable pare,
Ha arribat a les meves oïdes que romaneu força amoïnat des d’aquell dia que el drac em va portar sota les seves urpes (massa llargues pel meu gust) cap al seu cau a les muntanyes de Montblanc. Em sap greu tot aquest enrenou que s’ha generat al regne des del meu segrest inesperat. Espero de bon grat que la propera vegada posi una mica més d’atenció a l’hora de fer plans per mantenir els enemics a ratlla i no torni a exposar les dones del poble als desitjos i al plaer d’un drac ferotge i barroer –tot i que no em cuida del tot malament–. Quan sa majestat va decidir que les fèmines joves i formoses del poble eren prescindibles potser hauria d’haver pensat que la seva filla podria entrar dins del lot.
De què es lamenta vostè? Ja ho sé... Com la majoria dels mascles pensa que qualsevol dona és reemplaçable sempre que no siguin la mare i la filla. Però, ves per on, la seva primogènita, la Princesa del poble (servidora), ara està lluny de les comoditats de palau, en mig d’una cova pudent i al costat d’un monstre –que ho és pel seu aspecte més que per les seves accions–. Però no ha de patir pare, honrat rei de Montblanc, perquè no el culpo, no hi ha rancúnia a la meva ànima. Al cap i a la fi una ja sap el que pot esperar d’un món dominat i regit per homes.
Amb la present volia fer saber a sa majestat que la seva princeseta desvalguda i poruga es manega força bé davant del drac. Fins i tot diria que la criatura em desperta certa tendresa... Tan incomprès i tan discriminat com moltes de les dones que han arribat en alguna ocasió al seu cau. Per cert, li hauria de confessar un secret, el drac no s’ha menjat a cap d’aquestes joves. Totes volten per les muntanyes i pel que he sentit i he pogut veure amb aquests ulls reials estan força satisfetes de la seva llibertat i autosuficiència. Com puc parlar de llibertat si les han segrestat? –es preguntarà vostè–. Les joves em diuen que aquí a la cova amb el “monstre ferotge” ningú mana el que han de fer i no es veuran obligades a casar-se i formar una família amb algun mascle –segurament d’edat avançada i assedegat de carn jove– que els hi terroritza molt més que el drac.
Sincerament pare, jo m’estic plantejant seriosament quedar-me amb les meves companyes de captiveri i el rèptil gegant, que, sigui dit, és femella. Sàpiga que si la pobra criatura esputava foc enfurismada i feia malbé el que es trobava pel camí era perquè no suportava veure com es tractava a les dones en aquest regne. Tan poc valor tenien per vostè que les hi va regalar sense remordiments al drac (millor dit a LA drac).
Majestat, li demano amb insistència que no remeni les quatre puntes del món per trobar un valent i noble cavaller que em vingui rescatar. Tanmateix ja li pot dir a l’amable Jordi que no cal que es jugui la vida per mi, la seva princesa també sap sobreviure i defensar-se sola. Entre d’altres coses, no voldria que ningú sortís malparat i encara menys la meva estimada i reivindicativa drac. A més no em ve de gust que, al cap dels segles, de la meva salvació es faci una llegenda on l’honorable cavaller, amb la seva valentia i tota la pesca, quedi perfectament retratat (i redactat) i de mi, en canvi, no es mencioni ni el nom. Ves a saber si encara el farien sant a aquest tal Jordi... M’estimaria més passar a la història com aquella noia que, tot i ser filla del rei, no va gaudir de privilegis i va acceptar el mateix destí que la resta de dones del regne (que no és pas una tragèdia pel que estic veient).
Amb afecte i per sempre m’acomiado de vostè, majestat.
Desitjant no rebre resposta,
La Princesa sense nom
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada